Dos Hermanos

Hoy estoy dispuesto a cometer una temeridad, y creo necesario explicar por qué. Últimamente se han levantado algunas voces que vaticinan que la lengua castellana está en peligro de extinción en Cataluña, lo que es, como mínimo, una exageración. Ante eso, y como catalán de nacimiento y de residencia, sólo me cabe reaccionar. Desde luego, yo no elegí el lugar en el que vine al mundo, pero a la larga o a la corta, uno es de algún sitio. Y hoy, lo que propongo es un cuento en catalán.

Tal vez alguno descubra que no es una lengua tan extraña, tan lejana y tan incomprensible (y desde luego, no es una lengua enemiga de nadie). Casi sería obligado explicar por qué no escribo habitualmente en catalán, pero eso es muy simple: no domino tan bien los recursos expresivos en catalán como en castellano, por culpa de mi hsitoria personal. De todas formas, aquí está mi propuesta:


DOS HERMANOS
Va arrambar el cotxe a la vorera, va fer una ullada, i en no veure-la, va tocar el clàxon dues vegades. Al cap d'un moment la va veure sortir del portal, barallant-se amb la jaqueta. Duia només una màniga posada, i amb l'altre braç subjectava la seva bossa enorme, mentre les seves dents agafaven un "croissant", o més aviat el tros que en quedava. Volia fer massa coses alhora, la Clara. Sempre feia igual. A la comissaria deien que si sempre tenia més feina de la que podia fer, era perquè no en sabia, de dir "no". Tot i que ell podia donar testimoni de que sí que n'era capaç, de dir no, i amb una tenacitat remarcable.
Ella va pujar al cotxe, i es va estar una bona estona debatent-se, com si s'hagués de defensar de l'atac combinat de la jaqueta, la bossa i el tros de "croissant", que era l'agressor més petit, però no el menys ferotge. Ell, que se la mirava de cua d'ull, es va esperar que la situació s'estabilitzés, i en veure que havia aconseguit repel.lir l'atac, va dir:
- Sento haver-te despertat. No fas gaire bona cara; suposo que aquesta nit deus haver tingut companyia.
- D'això, no n'has de fer res.
No hi havia manera d'aclarir si era que sí, i no ho deia per tal de no ferir-lo, o era que no, i no li deia perquè no es fes il.lusions. Ella va preguntar:
- Qui és, el mort?
- Ningú que compti. Ell no, però el seu germà és en Carles Rives-Pou.
- En Rives-Pou? - va fer ella, i va deixar anar un xiulet.
La detestava, quan feia això. De fet, la detestava quan feia un munt de coses; l'hauria agafat per les espatlles i l'hauria sacsejat, per tal de veure si posava una mica de seny. En Rives-Pou era un d'aquells que "no li calia presentació", tal com deien a la tele. Escriptor d'èxit, de massa èxit pel parer d'alguns, els seus llibres es venien com a xurros, "tal com els correspon", que hauria dit algun crític. La seva especialitat eren les narracions eròtiques, preferentment ambientades en llocs molt coneguts.
Acostumava a dir que aquest era el secret del seu èxit, que això excitava la morbositat dels lectors. La seva descripció d'una tòrrida escena de sexe a la tribuna de Can Barça havia estat tot un escàndol, però d'ençà de la publicació del llibre, la tribuna era sempre plena. Corrien veus que un altre dels seus llibres, amb una escena al Fossar de les Moreres, a la matinada de l'onze de Setembre, no havia arribat a l'impremta per por a les represàlies. Les seves obres en castellà havien tirat per terra la fama de freds que per a alguns tenien els catalans, tot i que molts creien que la nova imatge que ell havia escampat tampoc els feia cap favor.
El seu germà, en canvi, era ben poc conegut, fora del cercle en que es movia. Un cercle cada cop més petit, perquè en David, que així es deia el mort, semblava tenir la gràcia de barallar-se amb tothom. Havia renyit amb els de Omnium Cultural, amb la fundació "la Caixa", amb l'Ajuntament, amb la Generalitat, amb el bisbat, amb el Col.legi d'Advocats (tenia la carrera de Dret) i fins i tot amb l'associació de veïns. Tothom deia que valia molt, però que s'estimava més veure'l de lluny, perquè així només se li veien les virtuts.
Amb aquests antecedents, no era gens estrany que la seva carrera d'escriptor hagués fracassat gairebé abans de començar. Tot i que semblava tenir condicions (i més qualitat que el seu germà, segons deien els qui havien pogut llegir alguna cosa seva), li mancava aquell nucli d'incondicionals que haurien pogut recolzar-lo en els primers moments. A més, per la seva trajectòria era evident que en David Rives-Pou no es sabia, de vendre.
De tot això, en va fer cinc cèntims a la Clara, mentre enfilaven cap a la part alta de la ciutat. Ella, entre dues mossegades al croissant, va dir:
- Dos hermanos.
- Què?
- Res, recordava una cosa que deia en Pla: que a cada port de la Mediterrània hi ha un vaixell que es diu "Dos Hermanos", propietat de dos germans que no es poden ni veure.
De vegades, hi atinava, la Clara. Només de vegades; calia reconèixer que era decidida i resolta, que no la espantava la feina i que te'n podies refiar. Però també, que tenia tendència a simplificar-ho massa, fos el que fos. Ell havia conegut sabates amb més intuïció que ella. Si al menys no hagués sigut tan remaleidament feminista, si hagués sigut capaç d'admetre que els homes també podien ser persones, hauria estat més fàcil entendre- s'hi.
Quan finalment van arribar al pis, un principal a una escala plena de tenebres i sense ascensor, el jutge ja havia decretat l'aixecament del cadàver, i ja se'l havien endut. Els del laboratori omplien totes i cadascuna de les esquifides estances del pis. A la recerca d'un lloc on poder-s'hi estar, van anar a parar al que semblava el despatx, una habitació petita, amb una taula i una llibreria enorme que es menjava un bon tros del poc espai que hi havia. Era ben clar que aquella família havia conegut temps més feliços, i que aquells mobles provenien d'una altre casa, més espaiosa i confortable, i que els havien hagut d'encabir com van poder en aquell pis.
Ell va acostar-se a la taula i va tafanejar els papers que hi havia a sobre, mentre ella s'atansava a la finestra. Encuriosit per uns fulls escrits a màquina, es va posar a l'altre banda de la taula i va donar-hi una ullada. Els fulls reposaven sobre una carpeta oberta, i va agafar unes pinces per a segells que hi havia a la taula, per tal de poder-la tancar i llegir si hi havia cap anotació a les tapes. Sí, hi havia un títol: "Caim i Abel". Dos germans, una altre vegada. Pel que es veia, en David encara escrivia, tot i que no publiqués.
- Escolta això, Clara - va dir, i va començar a llegir:
"Caim, davant Déu, va dir:
- No sou just, Senyor, perquè us estimeu l'Abel més que no pas a mi. I ell no s'ho mereix, no s'esforça, no s'ho ha guanyat. I jo, que sempre us he servit, que tinc més mèrits, rebo menys que ell.
"I Déu va dir:
- Que potser em passes comptes?
- No, Senyor - va dir Caim - Però si ell no s'ho mereix, i jo sí, perquè m'estimeu tan poc?
"I Déu va dir:
- L'amor sempre és injust, pel mateix que és gratuït. Sempre és un caprici, i mai té motius; només excuses. I sempre va a parar a qui no se'l mereix, perquè ningú no se'l mereix. Altrament no fóra amor, ans justícia, reconeixement del mèrit, o bé interès. Però Jo he volgut que hi hagués alguna cosa per sobre de la justícia, del mèrit, de l'interès, perquè pogués arribar als més petits, als més desvalguts, als qui no en tenen, de mèrits, als qui no tenen res amb què pagar-ho, als qui no tenen arguments per convèncer ningú. Als qui no se'l mereixen.
"Per això cal estimar tothom. Perquè potser hi ha algú que només et té a tu, per a estimar-lo. Potser ets la seva única oportunitat. I deixaràs que es perdi?
"Tu voldries més amor; trobes que te'l mereixes, i aquest és el teu pecat. Però no ets tu qui ha de mesurar i pesar l'amor que et pertoca, sinó qui te'l dona, que decideix quan te'n vol donar. I, què et fa creure que si rebessis més amor fores capaç de païr- lo?"
No hi havia res més escrit. La Clara va dir:
- Ho trobo profund. I també molt espès, si vols que et digui.
Calia esperar-s'ho. Ni tan sols havia copsat l'al.lusió, ben evident, a algú que només la tingués a ella com a única possibilitat.
- Si et vols quedar aquí tafanejant, jo me'n vaig a veure què fan els altres - va dir ella.
El va deixar sol. Ell va examinar la llibreria, on nombroses carpetes i arxivadors s'arrengleraven al costat dels llibres. Les seves obres completes, de ben segur. En David havia escrit força, i pel fragment que havia pogut llegir, força bé. Amb un estil i uns temes radicalment oposats als del seu germà, això sí. No era gens estrany que mentre a l'un l'envoltava l'èxit, l'altre hagués mort en l'anonimat.
Va posar-se a rumiar sobre el text que havia llegit. A cop de vista, semblava que a en David li tocava el paper de Caim, l'envejós. Només hi havia un problema: que el mort havia estat ell. Suïcidi? Potser sí. Al capdavall, un suïcidi també és un homicidi. Encara rumiava quan la Clara va tornar. Només veure-la, va dir:
- Em sembla que podem descartar el suïcidi.
- N'havíem parlat, de suïcidi? - va preguntar ella, sorpresa.
- No.
- Ja m'ho pensava. Vine, que hem de marxar.
Quan eren al cotxe, ell es va explicar:
- Ja ho tinc. Sé que sembla difícil, però crec que es tracta d'un assassinat.
- Ah, sí? I que saps qui és l'assassí?
- I tant. El seu germà, en Carles.
- Per què?
- Per enveja. Ja sé que hauria d'anar al revés, però és molt estranya, l'enveja. No saps mai què envejaràs, o què t'envejaran. Vist des de fora, sembla que en David hauria hagut d'envejar en Carles, si tu vols, fins al punt de suïcidar-se per desesperació. Però el text que hem trobat no és el d'algú desesperat, sinó el d'algú que comença a sortir-se'n, perquè ho comença a entendre.
- Però, no era una còpia de la Bíblia?
No es podia, amb la Clara. No en va fer cas, i va seguir:
- No. Ara imagina't el germà, en Carles. Un escriptor de molt èxit, però menyspreat per la crítica. Algú que sap que el seu germà escriu molt millor que ell. No en sabem gaire, d'en Carles. Potser no en té prou, amb el que ha aconseguit. Potser voldria el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En David tenia el do, i en Carles li envejava. Caim i Abel. "Dos hermanos". En Carles mata en David, per enveja. Què me'n dius?
- No està malament. Però em sembla que t'equivoques.
- Perquè m'ho dius?
- Per tres raons: primera, per la ferida de bala que hi havia al cap del mort, amb una cremada de pólvora que indica que el tret ha sigut de molt a prop. Segona, perquè en Carles Rives-Pou és de viatge als Estats Units des de fa dos dies, i no podia prémer el gallet de tan lluny. I tercera, perquè han trobat una carta adreçada al jutge, de la mà d'en David, on explica la seva intenció de suïcidar-se.
Ell estava ben astorat. Va tenir l'esma de preguntar:
- Com ho saps, tot això?
- Me n'he assabentat mentre tu et dedicaves a regirar papers.
Se'l va mirar un moment i va afegir:
- No pateixis, era una bonica hipòtesi, tanmateix. Et veig una mica pansit, i voldria animar-te. Perquè no vens aquest vespre a sopar a casa?
Bé, allò era una sorpresa ben encoratjadora. Malgrat tot, no es va poder estar de dir:
- Saps? Aquesta història no era la Caim i Abel. Era la de Samsó i Dalila, perquè tu has fet el mateix: treure'm tota la força.
Ella se'l va mirar, i com si parlés d'una altre cosa, va dir:
- Potser sí que et convindria, anar a cal barber.